L’Organització de les Nacions Unides, va decidir divendres passat intervenir militarment en el conflicte que hi ha a Líbia, diuen que era per tal d’evitar més morts civils, però la realitat em fa pensar que era per afavorir un bàndol, el bàndol dels inofensius rebels, que es van aixecar contra la dictadura de Gadafi amb carros de combat, avions i bateries antiaèries (potser ens hauríem de preguntar d’on les havien tret).
Almenys, com en tants d’altres conflictes, un cop més, si és pot acusar d’alguna cosa a la ONU, és de no ser neutral. De tenir un consell de seguretat amb dret de veto per part d’alguns països, i de ser un òrgan titella d’aquests, que dóna legitimitat a accions imperialistes com les que estem vivint a Líbia.
Suposem que realment el dictador Gadafi estava, dia si, nit també; massacrant a la població civil, seria per fins humanitaris la intervenció de l’ONU-OTAN? Segur? Doncs quina concepció més estranya que tenen dels fins humanitaris l’ONU-OTAN.
L’any 1963 en el primer govern del partit Baas a Iraq, és va decidir expulsar a 40.000 kurdes2. Uns anys més tard, entre el 1974 i 1975 son arrasades vàries poblacions kurdes que sumen un total de 45.000 habitants, 10.000 peshmergas (combatents kurdes que s’enfronten a la mort) son afusellades, i les civils mortes ascendeixen a 5.0003. Tot això abans que Saddam Hussein agafés el poder. L’any 1979, un any després que el Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol li donés “el collar de la Orden Isabel la Católica”4, Saddam Hussein puja al poder. L’arabització del territori kurd i les massacres contra la població civil kurda continuen. El 30 de juny de 1983, l’exèrcit iraquià ocupa els campaments kurds de les regions de Kustapa i Diyana i liquida a 8.000 homes, d’edat compresa entre 12 i 85 anys, que oficialment conten com a desapareguts5. Tot això abans de la guerra química de Halabya. La coneguda “Operació Heroica Anfal” (atacs amb armes químiques; fabricades als EUA, Alemanya, Índia, Singapur i Espanya; contra poblacions senceres kurdes) comença el 16 de març del 1988 i acaba el 6 de setembre del mateix any. Segons el Middle East Watch, l’operació va concloure amb uns 180.000 morts i provoquen la fugida massiva de 60.000 kurdes a Turquia (lloc on també estan perseguides) i de 15.000 a Iran (lloc on també estan perseguides); amb tot això s’exterminen uns 4.000 poblats i tota la vida animal i vegetal de la regió de Behnidan. Segons aquest observatori de l’orient mitjà, la “conquesta del Kurdistan” és un genocidi.
Davant de totes aquestes atrocitats, què fan els justiciers salva-civils d’occident? Decideixen bombardejar Iraq, com ho fan a Líbia? O no? Al contrari, faran la vista grossa? Malauradament, per occident, en aquells temps que corrien, Saddam és un aliat estratègic contra el fonamentalisme xiïta, i per tant si mata civils kurdes, no li importa ningú, mentre segueixi combatent a l’Iran. No hi ha intervenció. És fa la vista grossa. Estem parlant, d’un genocidi cap a la població civil kurda l’any 89 (que ja venia de molt temps enrere i en total moren centenars de milers de persones) i ningú fa res. Un any després, Saddam, s’aventura i conquista Kuwait. El 2 d’agost de l’any 1990, una operació “aliada” comandada, com no, per Washington, decideix intervenir i acabar amb la invasió iraquiana d’un altre estat, l’operació-intervenció “Tempesta del desert” s’acabarà el 3 de març de 1992.
Es massacren civils kurdes a tort i a dret, intervé occident? No. En canvi quan s’envaeix un petit país del Golf Pèrsic amb un total de 2 milions d’habitants i 17.000m2, resposta d’occident, intervenció militar d’una coalició de 31 països. Hi tindrà alguna cosa a veure el petroli? Recordem que és una de les petromonarquies superproductores de petroli. I els interessos geoestratègics? Son les raons humanitàries el que determinen les accions d’occident?
L’any 1982 Israel envaeix brutalment (amb el permís dels EUA i dels països àrabs moderats) el Líban (recordem que l’any 76 ho fa Síria) i imposa per la força més brutal el poder del partit sectari i feixista, Falanges Libaneses. Posa al poder els germans Gemayel6. El primer dels germans Gemayel, Bashir, és assassinat tres setmanes després d’accedir al poder, els falangistes (i Israel) acusen a les refugiades palestines. Arran d’aquest assassinat les falanges libaneses decideixen massacrar a les palestines dels camps de refugiats del voltant de Beirut, i comença el que és coneix com la “massacre de Sabra i Xatila”, en aquesta moren més d’un miler de refugiades civils palestines. L’informe elaborat per la jutgessa israeliana Yitzhak Kahan, fet públic la primavera del 83, acusa directament a les tropes israelianes, destinades a pocs passos, d’haver deixat actuar als falangistes, aquest mateix document argumenta que el ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon, té una responsabilitat personal, i es veu obligat a dimitir7. Davant d’aquestes matances de civils què fa occident? Intervé com a Líbia? Bombardeja interessos militars de les falanges i del govern israelià? No. Una altra vegada, es demostra, la sospita que darrere de les intervencions, per fins humanitaris d’occident, només hi ha interessos econòmics, geoestratègics i polítics.
El 12 de juny de l’any 1990 el Front Islàmic de Salvació, partit legal algerià, guanya democràticament les eleccions provincials i municipals. El desembre del 91, torna a guanyar les eleccions, aquest cop amb un resultat més ajustat, per la poca participació que hi ha (un 24,54% del cens). Tot i així, el FIS, decideix governar, l’11 de gener del 92 els militars algerins decideixen fer un cop d’estat i imposar un règim autoritari i militar. El FIS és prohibit i els seus militants perseguits. La repressió militar augmenta considerablement a Algèria. Les forces de seguretat o les seves aliades son les responsables o si més no còmplices (negant-se a intervenir en defensa de la població civil) dels horrors perpetrats per l’estat algerià a les poblacions rurals, entre els anys 1996 i 2000, hi han 76 massacres (46 només l’any 1997), en aquestes hi solen morir centenars de civils8. Una altre vegada ens hem de fer la mateixa pregunta: intervé occident? Bombardeja interessos militars del govern Algerià? Intervé a favor dels rebels o si més no per evitar que és segueixin matant civils? No, no i no. Passa de les civils dels pobles rurals algerians, i no les ajuda. Té masses bones relacions amb la dictadura algeriana que combat l’ islamisme radical sunní al magrib i al seu país concretament.
Com podem veure amb tots aquests exemples de massacres de població civil, occident a passat olímpicament de la població. I no és que només hi hagi hagut aquestes, n’hi ha moltes més: els kurds a Turquia, els txetxens a Rússia, els tàmils a Sri Lanka, els tutsis al 94 a Rwanda, els hutus ara a Rwanda i Congo, els xiïs durant l’època de Saddam,... i també cal remarcar-ho, avui en dia encara hi ha atemptats a Iraq contra la població civil kurda, i atacs contra civils palestines en els camps de refugiades. I cap aliança occidental i salvadora hi intervé per portar la pau a aquestes zones.
No he escrit aquest article, per argumentar que s’ha d’intervenir en tots els països on hi ha massacres civils, o per el contrari, per defensar que no s’ha d’intervenir. Si he escrit aquest article, és perquè penso profundament, que hem de qüestionar tota acció que fa occident per a salvar un país o territori d’orient, del sud, o en vies de desenvolupament. El sistema econòmic que s’està imposant al mon, el neoliberalisme, te com a únic objectiu l’obtenció continua i indefinida de beneficis, perquè això passi només un quants és poden anar enriquint a costa de l’empobriment de la gran majoria. Amb tots aquests exemples que he anat posant, i tants altres que en podríem posar, veuríem com les intervencions d’occident són totalment intencionades, i darrere d’aquestes només hi ha beneficis econòmics i polítics (allò del màxim enriquiment de minoria en detriment de la majoria). Les raons humanitàries d’occident alhora d’actuar, que nosaltres tant ens creiem, son paraules buides de contingut, i son d’un desvergonyiment inversemblant. Les preguntes que hauríem de fer-nos són: com pot ser que estiguem tant manipulades? Com pot ser que ningú o gairebé ningú hagi sortit al carrer a protestar contra la “invasió” Líbia, i en canvi a la guerra d’Iraq sortís moltíssima gent? Si manés el Partit Popular haguéssim reaccionat igual? Que ens mou a fer unes accions i no unes altres? Ha estat imparcial la informació que ens ha arribat de la “revolta” líbia? O per el contrari, tota la informació de Líbia tenia una intencionalitat clara, que era justificar socialment qualsevol intervenció a Líbia.
Hem d’adoptar una actitud crítica davant de les informacions de la premsa burgesa, ja que aquesta sempre té una intencionalitat clara, que és justificar l’ordre establert, és aquesta premsa, la que “crítica” la invasió d’Iraq i en canvi aplaudeix la de Líbia, és la mateixa que critica que Chavez no concedeixi llicències de televisió (a canals que donen suport a cops d’estat contra el govern escollit democràticament) i en canvi no diu res quan TV3 és prohibeix al País Valencià o l’Egunkaria és il·legalitzat a Euskal Herria.
O fem el pas juntes, i ens decidim a ser persones crítiques, que qüestionin l’ordre vigent, i posin en dubte els suposats beneficis globals del sistema establert, i no només que el qüestionin i el critiquin, sinó que a més s’organitzin per canviar-lo o serem trepitjades dia si, nit també, “pels amos del cotarro”, i cada dia serem més i més zombies davant de la realitat que anirà passant per davant nostre, sense que nosaltres no tinguem res a dir, ni a fer. Serem, simplement, unes vulgars zombies espectadores.
Santi Fortuny
1. El País http://www.elpais.com/articulo/internacional/firma/espanola/negocio/renovar/defensa/aerea/libia/elpepiint/20110321elpepiint_7/Tes
2. Gerard Chaliand, Le Malheur Kurde, París, Seuil, 1992,p,110
3. Samir Al-Khalil, Irak la maquina infernal, París, JC Lattès, 1991, p.52.
4. BOE número 165 de 12/7/1978, página 16576
5. R.Fatah, “Kurdish Genocide: The Sole aim of the game”, www.kurmedia.com/reports.asp
6. Georges Corm, “l’Esclat de l’Orient Mitjà, 1956-2000”, op. cit.,pp. 76-77.
7. Documental de Monika Borgmann, Lokman Slim y Herman Theissen, Massaker, 2004.
8. Mohammed M. Hafez, ¿Porqué musulmanes rebeldes? P 168
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada