Recorda, recorda el 15 de juny...

Paral·lelament a les assemblees que han omplert les places del nostre país i voltants al llarg de tot un mes, el moviment dels indignats ha entrat en política de moltes altres maneres. Dues d'elles mereixen una especial atenció ja que suposen l'enfrontament (no violent però sí enfrontament) amb l'actual estat de coses, amb el sistema dictatorial econòmic en què vivim totes plegades o sense plegar.

D'una banda hi ha l'aturada de desnonaments, posant el cos entre l'autoritat judicial que els ha de fer i l'espai que ha de ser robat pel banc que un dia va deixar un crèdit, una hipoteca impossible de tornar, i ara, quan un o més membres del grup de persones que viuen en aquell espai s'han quedat sense ingressos, el vénen a reclamar com a seu sense que quedar-se'l anul·li el deute contret, ja que com totes sabem ara les cases no valen el que valien al 2008. És aquesta una pràctica que parteix d'un principi que els indignats han reclamat com a propi i que jo m'he alegrat de veure exercir: l'acció directa no violenta, la base de la desobediència civil (cal citar Ghandi i Thoreau?, ja ho he fet). La Llei era i és injusta i cal desobeir-la sense violència, posant el cos davant de qui vol portar a la pràctica una llei inacceptable i que forma part dels paquets de favors rebuts per la banca de part de qui mana en l'àmbit polític per tal que no passi ni ànsia ni gana. És desobeint que aprenem a ser persones perquè l'obediència ens porta només a existir, no a viure.

D'altra banda, hi ha el bloqueig del Parlament (“recorda, recorda...”), que ha servit d'excusa a la premsa del règim i als tertulians del sistema per vomitar fel i foc contra el moviment dels indignats. Vista la multitud del 19 de juny podem afirmar que de res no els ha servit i la indignació enlloc de reduir-se, ha crescut. Davant del Parlament de Catalunya es van viure situacions de què em ve de gust parlar. D'una banda, la intenció del moviment era la que explicitava el propi moviment: aturar l'aprovació dels pressupostos més antipersona de tota la història de la Generalitat actual. Hi ha haver violència, és cert, però en bona part provocada per qui hauria de vetllar perquè passés tot el contrari i en una altra part a càrrec d'un grup petit i minoritari que va ser magnificat per tal d'arribar a l'objectiu central de Creedy (que aquí es diu Puig) i companyia: deslegitimar un moviment que té com a tret definitori el seu pacifisme. Ara bé, pacifisme no vol dir mirar-s'ho tot com si no ens importés; no som gossets dòcils i obedients que mouen la cua quan tenen os i quan no en tenen callen i dormen. Les retallades acordades al Parlament per CiU, PP i el fatxa del Laporta (quines amistats que teníeu, companys de SI, sort que va marxar) no es trobaven en cap programa i van ser presentades a la Unió Europea dos dies abans, com si aquest petit país fos una colònia (que ho és, però potser no cal arrossegar-se tant, no, líder Sandler?). Per això, la votació era una pura representació, no s'entorpia la “democràcia” sinó una simple representació d'aquesta. Davant d'aquest símbol, un cop més es va optar per posar-hi el cos però sense violència; i això és el que va fer més del 99% dels milers de persones que es van desplaçar fins a la Ciutadella. Ara bé, si cal guerra i no n'hi ha, ja la posarem... Calia acabar amb el moviment fos com fos, calia fer creure que els violents eren els que s'oposaven a la violència. Potser hagués servit al segle XX, ara ja no.

Els polítics que fa poca anys es van negar a discutir la ILP que milers de persones havíem presentat sobre els aliments transgènics, diuen que es van sentir amenaçats, insultats i alguns agredits. Cap havia de ser agredit, de la mateixa manera que cap persona ha de ser agredida mai, ni tan sols els qui havien rebut uns dies enrere a la plaça de Catalunya l'odi de Mordor. Ara bé, és clar que als polítics se'ls pot dir a la cara el que són, se'ls pot dir que no ens representen i que la seva violència (aprovar o participar en la xarlotada legitimadora del robatori de serveis públics que aquell dia es va veure allí) ens afecta a tots i no pensem callar. Sempre amb respecte per les persones, cosa que ells no tenen, però amb la contundència que calgui, posant el cos si cal i rebent tans cops de porra com llits d'hospitals els encorbatats estan venent-se a ells mateixos quan es treuen l'americana de conseller i es posen la corbata de corb.

I és que tal com deia V -i jo afegeixo: mentre hi hagi governants i governats-, “el poble no hauria de témer els seus governants, són els governants qui hauria de témer el poble”.

Jordi Martí Font

Aturem el Parlament!!! ...és el Govern qui té por del seu propi poble

Avui, les i els indignats han fet una crida a la desobediència massiva al Parc de la Ciutadella, per tal d'acampar avui a la nit allà i demà aturar l'aprovació de la Llei Òmnibus, una colla de lleis en una sola que bàsicament van destinades a destruir aquest país i fer encara més pobres els pobres i més rics els rics. La proposa un govern de dreta dura, ultraliberal, que darrere de la màscara de la senyera vol ensenyar que estima el país mentre l'està destrossant, no només el país en abstracte sinó el país real, també el país de les persones, de totes i tots.

Per tal d'aturar la protesta, han blindat el Parc de la Ciutadella i per tant han tornat el caràcter militar a la seu del Parlament de Catalunya, un parlament que no és sobirà sinó una simple sucursal de l'Estat espanyol a les quatre províncies. Avui, els hereus de Felip V són els lladres de CiU, amb Artur Mas al capdavant, amb Boi Ruiz saquejant la sanitat de totes, amb la Rigau acabant en rematada la feina d'espoli de l'ensenyament, amb el Mas-Collell treballant per als que sempre ha treballat, les rics, i amb Felip Puig fent l'únic que sap fer, fàstics.

El govern dels millors lladres, insolidaris i dretans. El Govern militar que davant del que hauria de ser el seu poble només sap utilitzar el llenguatge feixista, el llenguatge dels punys i les porres.
Davant la ignomínia dels poderosos, davant el robatori beneït pel,s que manaven i pels que aspiren a manar, ens queda la desobediència i d’això, Arturo, saps que en sabem. No mos fareu creure i menys mentre ens esteu robant. Us hem preparat un 15 de juny que mai no oblidareu, més que res perquè si ens agrediu  respondrem assenyalant-vos el lloc on més mal ens fa, perquè ja no us tenim por, perquè mai us n’hem tingut però ara menys que mai.

Jordi Martí Font