La Comuna de Barcelona i el temps de les cireres

A vegades, els imbècils que manen són tan ignorants que commemoren fets històrics abans d'hora, sense saber-ho. Un fets històrics, d'altra banda, que si haguessin arribat al seu objectiu final haguessin portat, precisament, que ells, imbècils entre els imbècils, defensors del desordre regnant amb distraccions i garrotades, mai no manessin.

És el que avui, 28 de maig del 2011, ha fet el convergent Felip Puig, conseller d'Interior de Catalunya (aquí “Interior” vol dir “Repressió per mantenir els privilegis de qui mana”, maleïda Novaparla!, beneït Orwell). Puig ha enviat els seus Mossos d'Esquadra, sense placa ni humanitat, amb porres i odres de “netejar” la plaça de Catalunya. Enviats a “netejar” (una altra mostra de novaparla que van utilitzar els nazis aplicada avui) la plaça de Catalunya, enviats a dissoldre a cops de porra i pilotes de goma l'acampada que durant dies ha obert espais nous de convivència i de democràcia al cor de Barcelona; i deixeu que per un dia el cor se'n vagi de tomb de la plaça Reial a la de Catalunya, Tahir en deien algunes. NO els calia patir. La Teletrès titularia la notícia “Operació neteja” i tots contents que demà juga el Barça i el Puig és “un patriota de pedra picada...”

Avui, 27 de maig, quan fa 140 anys menys un dia de la derrota dels somnis alliberadors de la Comuna de París. Avui, quan ens preparem per commemorar que les tropes de Thiers conquerien París i anorreaven un dels somnis presents encara avui en el cap de totes les persones que ens volem lliures, podem celebrar que els “terroristes” del Puig no ho han aconseguit. No ens han fet fora. I dic “terroristes” conscientment, perquè és terrorista qui crea terror i avui a la plaça de Catalunya els uniformats sense placa n'han creat i no se n'han estat.

La Comuna s'havia proclamat el 28 de març a l'Ajuntament de París, davant dues-centes mil persones. Les acampades esteses arreu del territori començaven en una manifestació el 15 de maig en demanda de democràcia real, tot i que aquesta manifestació no les portava projectades, amb milers i milers de persones participant-hi. Les acampades, com la Comuna, són i han estat la demostració que no calen representants per decidir, que malgrat els problemes som capaces de viure sense policia (no ho havíeu notat que no hi havia professionals de la porra i el suposat desordre no portava ningú a suïcidar-se de pena?), sense delegació de poder i sense usurers (inversionistes en diuen els amos de les paraules).

Mentre veig com un policia autonòmic rebenta el cos a dues noies que no entenen per què les està pegant m'agradaria entrar en el cap del de la porra però no hi veig possibilitats. Ell treballa per als banquers, ha deixat la seva humanitat per convertir-se en un violent, en un antisistema (perquè tal com diu la pedagogia sistèmica, tot són sistemes, incloses les acampades), en un “terrorista” al servei dels banquers. I em fa por l'home aquest, tanta por com em fan els qui demanen solucions ràpides per a la crisi a les acampades i mai no n'han demanat als economistes que ens hi han portat. Uns economistes del tipus del Sala Martín, que des de les millors facultats públiques i privades continuen ensenyant a una elit d'entre els nostres a ser assassins de persones amb mesures econòmiques que són profundament inhumanes, insolidàries i, és clar, provoquen fam, malalties i, en definitiva, terror en bona part del planeta.

Cent quaranta anys després, Louise Michel és avui aquí entre nosaltres estiguem a la plaça que estiguem. És aquí i continua dient que ella, com nosaltres, s'estimarà sempre el temps de les cireres i els regals que guardem totes al cor. Continua cantant feliç que hi ha mals que duren cent anys però, tal com deia Joan Maragall, mai cap bala de màuser (o cop de porra) podrà matar una paraula, un pensament. Perquè del que es tracta precisament aquí és de parlar, de pensar, i fer-ho amb paraules de veritat allunyades de la novaparla del poder, allunyades del llenguatge putrefacte dels banquers i policies. Tingue clar que ho estem fent i és per això que ens envien els de les porres. Tenen tanta por a la paraula que cada any, quan arriba el temps de les cireres des dels seus despatxos tremolen de por. I és per això que ens cal no callar, perquè el temps de les cireres és aquí i cent quaranta anys després Louise Michel és al carrers i ha vingut per quedar-s'hi...

Jordi Martí Font

Per una democràcia real: desobediència

A l’Estat espanyol el poder sempre ha estat en mans d’incapaços. No vull dir que els capaços siguin millors –de fet, són molt pitjors perquè són més difícils de combatre- però en aquests andurrials ha estat la incapacitat personal, organitzativa i humana s’ha traduït, massa sovint, en més i més poder. I aquest poder, és clar, s’ha exercit despòticament, per i amb incapacitat manifesta. Alguns s’han posat un vernís democràtic, altres de color de rosa però en tocar poder els qui el tocaven estaven ja predisposats a manar “por pelotas”, i amb pilotes... de goma, des del PP fins a ICV.

Per això no ens ha d’estranyar l’advertència de la Junta Electoral Central davant el desafiament que se suposa que suposen les acampades en demanada de democràcia real que han sotragat aquesta part final de la campanya electoral, antidemocràtica com totes les fetes fins ara. Un incís: el poder és antidemocràtic per naturalesa, no per qui el tingui, i gestionar-lo no només cansa sinó que bàsicament absorbeix voluntats, per tant apropar-s’hi des de la llibertat crec que només es pot fer per destruir-lo, ja sigui combatent-lo més encara, o ja sigui intentant dissoldre’l.

En cada una d’aquestes expressions de despotisme no il·lustrat però sí profundament violent és on els moviments socials no subjectes a cap interès partidista s’han mostrat amb les seves millors formes, no només plantant cara al poder sinó també qüestionant-lo i en alguns casos dissolent-lo. I aquí vull parlar de l’enfrontament al cop d’estat al 1936 i la revolució que aquest enfrontament va possibilitar, i del no a la guerra d’ara fa deu anys. En un cas i en l’altre les coses van anar de formes molt diferents. En el primer cas el poder es va dissoldre i en el segon el poder es va rentar la cara i ha acabat treient-se les caretes que es va posar tant al Principat de Catalunya com a tot l’Estat amb les polítiques més de dretes i contra les persones de què eren capaços. I que les retallades de serveis i drets bàsics les facin els qui es diuen d’esquerres o els cop de porra els donin policies demòcrates no fa avançar res més que la ràbia i la indignació.

Davant de les assemblees populars que ara omplen les places de les nostres ciutats cal expressar el nostre més absolut respecte i suport; i davant les provocacions de la Junta Electoral Central cal mostrar el nostre més absolut rebuig, desobeint i demanat a qui mana que deixi de manar i es pregunti d’una vegada per totes quin és el seu paper en aquesta història. Si algun d’aquests organismes de la democràcia burgesa el que vol és democràcia, que es dissolgui i baixi a la plaça. I abans, que dissolgui els que ens volen dissoldre a cops de porra i que no poden pensar perquè només obeeixen ordres. Ara i sempre, toca desobeir.

Jordi Martí Font

Indignades de tot el món, unim-nos i revoltem-nos!

Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que els amos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives. La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de dubte.

Aquí no hi ha direcció i tampoc objectius concrets tot i que vagament es parla d’una democràcia de veritat, d’un no domini dels banquers i dels rics. I aquí hi veig jo en bona part la seva força. Una força que no es materialitza en imatges èpiques de lluites perdudes sinó en l’adhesió de les persones que lliurement se sumen a les protestes conscientment, sense imposicions i sense directrius de ningú.

Com molt sovint passa, als organitzats en mil i una organitzacions ens costa entendre com és que ara sí i abans no, però precisament ara sí perquè sí i abans no perquè no. Ep, tampoc siguem il·lusos i no deixem de llegir els “experts” que ens explicaran les seves teories conspiratòries sobre la intencionalitat del PSOE de fer un cop d’efecte davant unes eleccions que sembla que donaran molt més poder arreu de l’Estat al PP... i altres de més entenimentades i igualment respectables. Però el cert és que els moviments socials no són operacions matemàtiques més o menys concretes sinó que obeeixen a molt diverses raons i normalment i per sort cada dia més fugen de la rigidesa de les ideologies on alguns habitem malgrat ens diguem tothora no dogmàtics.

Quina feina tenim els “organitzats”? Doncs donar-ho tot perquè les mobilitzacions reals no siguin aixafades, engolides i menys encara destrossades per qui mana, perquè cada una de les persones que avui hi participa té prou raons per protestar i perquè no podem donar-nos el luxe (bé, podem fer el que vulguem però allò que escric és el que opino jo) de veure passar la revolta davant dels nostres nassos i només olorar-la de lluny. És veritat que potser no es canviarà res, però totes sabem que amb les nostres manifestacions, actes i campanyes tampoc canviem res –o molt poc- i no per això deixem de fer-les. Ser al carrer avui, demà i quan sigui no és només una tria personal de lluita sinó sobretot una adhesió a la col·lectivitat que ha après a ser dissident i ha decidit revoltar-se, ara i aquí, en aquest tros de món on vivim i estimem.

Jordi Martí Font

No em preoCUPa

Vaig el número cinc de la llista de la Candidatura d’Unitat Popular de Tarragona i:

No em preocupa que la gent no ens voti i no sortim representades a l’ajuntament:
Sortim o no, l’endemà estaré una altra vegada tornant a treballar per transformar aquesta societat que considero podrida i corrupta, treballant des d’on ho he fet sempre, i cada dia som més, des del carrer, des dels col·lectius de base, ja siguin de l’esquerra independentista o dels diversos moviments socials i populars dels quals participo. Defenso, i ho he fet sempre, que els canvis radicals no els fan els partits des dels ajuntaments; els fan les persones conscienciades: des del carrer, els instituts, les universitats, les fàbriques, els llocs de treball...

No em preocupa que no tinguem els mitjans econòmics que tenen la resta de partits “oficials”:
Ja que considero del tot aberrant, que en temps de crisi com estem, els partits es gastin quantitats astronòmiques en dissenyar aquestes macrocampanyes a l’americana. Amb autocaravanes, amb camionetes, amb pantalles i cartells gegants, anuncis molt cars a cada cantonada, plagiant cançons...; tot amb diners públics o regals d’entitats privades que em generen molta desconfiança. A més a més, la CUP és una candidatura participativa on entre totes ho fem tot, no necessitem ni volem contractar a tercers perquè ens facin la campanya.

No em preocupa que ens menyspreïn:
Estem acostumades a ser menyspreades, i no per això fer-nos enrere. Als poders fàctics que ens dominen i governen, mai els hi ha interessat que surtin opcions vertaderament revolucionàries, que diguin sense cap mena de por la veritat i que treballin des de la base per canviar aquesta maleïda societat explotadora, amb coherència i disposades a no cedir mai davant de les seves enganyifes i pomes enverinades. I és per aquest motiu, que dia sí, nit també estem al carrer, intentant transmetre el discurs de l’esquerra independentista en tots els àmbits. Contra el seu menyspreu tenim la nostra il·lusió, il·lusió de transformar aquesta societat en una altra on no hi hagi explotació de cap tipus.

No em preocupa que ens acusin de ser una opció més, que ens corromprem o que tard o d’hora cedirem, que som joves...:
No cedirem perquè tenim clar el que estem fent. I això no és presentar-nos únicament a les eleccions i de pas jugar al seu joc de titelles. El que estem fent des de tots els àmbits, és construir un contrapoder popular capaç de transformar “des de fora” (amb l’ajuda, a poder ser, de “des de dins”) aquesta societat. Posem l’ètica revolucionària per davant de qualsevol interès econòmic i treballem assembleàriament  per que tots els nostres principis no es puguin corrompre.

No té res a veure en si una és jove o no, té a veure amb el compromís, la participació de totes, la coherència i la formació. La llista de la CUP, així com la resta de gent que ens dóna suport, està plegada de persones considerades “grans” que mai s’han corromput i que sempre han tingut molt clar que la independència, el socialisme, el internacionalisme, el feminisme i l’ecologisme són imprescindibles per a la supervivència del poble català. I davant d’això no hi ha renúncies possibles. Vam dir “no” a l’Estatut del 2006, vam rebutjar la sentència sobre la immersió lingüística, estàvem el 10 de juliol a Barcelona...; hem rebutjat sempre el projecte d’Europa que ens volen imposar i les seves conseqüències com el Pla Bolonya, la normativa del foc..., hem dit sempre que no a les retallades socials que tant perjudiquen a la ciutadania, hem defensat sempre sense por que hem d’acabar d’una vegada per totes amb l’explotació capitalista...; hem rebutjat tots els atacs que el imperialisme ha comès contra diversos pobles del món, rebutgem la llei de partits...;  hem organitzat conjuntament a molts altres col·lectius diades com les del 8 de març, 17 de maig, 28 de juny o 25 de novembre, així com ens formem per combatre el patriarcat en tots els seus àmbits...; i hem defensat sempre que les arrels no naixen del ciment, que no volem un cementiri nuclear, que no volem pudors de la petroquímica... En definitiva: cap renúncia.

No em preocupa que ens acusin d’antidemocràtics:
Democràcia no és poder votar cada 4 anys a les opcions que més tenen, i per tant que més campanya poden fer. Democràcia és participar, democràcia és decidir, democràcia és poder opinar sense que ningú et censuri, democràcia és autodeterminació. No estem aquí per reproduir els rols i tics de la democràcia burgesa, estem aquí per combatre-la i superar-la. Apostem per assemblees de barri; escoles, instituts i universitats públiques i participatives, pressupostos participatius..., en definitiva democràcia directa i participativa en contraposició a la partitocràcia actual: corrupta, burocratitzada fins al moll de l’os i als interessos dels que més tenen.

I per acabar, perquè de fet, hi ha masses coses que podria dir que no em preocupen (malauradament n’hi ha moltes més que si que em precoupen), voldria dir-ne una més, no em preoCUPa que no us agradi aquest article, perquè sé del cert que a molta gent no li agradarà, perquè a molta gent no li agrada que es digui la veritat (deuen estar bé com estan), perquè ens han educat a que tinguem por als canvis reals, als canvis radicals, però són aquests i només aquests els que ens duran a una vertadera alliberació de l’espècie humana. Emplaço a la ciutadania a no tenir por, a no tenir prejudicis i a venir a col·laborar amb l’esquerra independentista (en tots els seu àmbits) perquè aquesta és l’única manera de que vegeu que no som diables que mengem criatures. Que som persones alegres i combatives, i que tenim clar que no tenim aturador, que lluitàvem ahir, lluitem avui i ho farem demà, perquè fins que no derroquem els pilars del sistema que ens oprimeix, no estarem mai satisfetes.

Santi Fortuny

Programa electoral

El programa electoral està estructurat en 11 eixos.
El podeu descarregar sencer o bé clicant a qualsevol dels fitxers de cada secció.

Programa electoral sencer
Eix 1: Model territorial i energètic
Eix 2: Model urbà
Eix 3: Radicalització de la democràcia
Eix 4: Model econòmic i justícia social
Eix 5: Cohesió social
Eix 6: Cultura
Eix 7: Desenvolupament econòmic
Eix 8: Des dels municipis: autodeterminació i Països Catalans
Eix 9: La lluita animalista
Eix 10: Noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (NTIC)
Eix 11: Una ciutat solidària