Recorda, recorda el 15 de juny...

Paral·lelament a les assemblees que han omplert les places del nostre país i voltants al llarg de tot un mes, el moviment dels indignats ha entrat en política de moltes altres maneres. Dues d'elles mereixen una especial atenció ja que suposen l'enfrontament (no violent però sí enfrontament) amb l'actual estat de coses, amb el sistema dictatorial econòmic en què vivim totes plegades o sense plegar.

D'una banda hi ha l'aturada de desnonaments, posant el cos entre l'autoritat judicial que els ha de fer i l'espai que ha de ser robat pel banc que un dia va deixar un crèdit, una hipoteca impossible de tornar, i ara, quan un o més membres del grup de persones que viuen en aquell espai s'han quedat sense ingressos, el vénen a reclamar com a seu sense que quedar-se'l anul·li el deute contret, ja que com totes sabem ara les cases no valen el que valien al 2008. És aquesta una pràctica que parteix d'un principi que els indignats han reclamat com a propi i que jo m'he alegrat de veure exercir: l'acció directa no violenta, la base de la desobediència civil (cal citar Ghandi i Thoreau?, ja ho he fet). La Llei era i és injusta i cal desobeir-la sense violència, posant el cos davant de qui vol portar a la pràctica una llei inacceptable i que forma part dels paquets de favors rebuts per la banca de part de qui mana en l'àmbit polític per tal que no passi ni ànsia ni gana. És desobeint que aprenem a ser persones perquè l'obediència ens porta només a existir, no a viure.

D'altra banda, hi ha el bloqueig del Parlament (“recorda, recorda...”), que ha servit d'excusa a la premsa del règim i als tertulians del sistema per vomitar fel i foc contra el moviment dels indignats. Vista la multitud del 19 de juny podem afirmar que de res no els ha servit i la indignació enlloc de reduir-se, ha crescut. Davant del Parlament de Catalunya es van viure situacions de què em ve de gust parlar. D'una banda, la intenció del moviment era la que explicitava el propi moviment: aturar l'aprovació dels pressupostos més antipersona de tota la història de la Generalitat actual. Hi ha haver violència, és cert, però en bona part provocada per qui hauria de vetllar perquè passés tot el contrari i en una altra part a càrrec d'un grup petit i minoritari que va ser magnificat per tal d'arribar a l'objectiu central de Creedy (que aquí es diu Puig) i companyia: deslegitimar un moviment que té com a tret definitori el seu pacifisme. Ara bé, pacifisme no vol dir mirar-s'ho tot com si no ens importés; no som gossets dòcils i obedients que mouen la cua quan tenen os i quan no en tenen callen i dormen. Les retallades acordades al Parlament per CiU, PP i el fatxa del Laporta (quines amistats que teníeu, companys de SI, sort que va marxar) no es trobaven en cap programa i van ser presentades a la Unió Europea dos dies abans, com si aquest petit país fos una colònia (que ho és, però potser no cal arrossegar-se tant, no, líder Sandler?). Per això, la votació era una pura representació, no s'entorpia la “democràcia” sinó una simple representació d'aquesta. Davant d'aquest símbol, un cop més es va optar per posar-hi el cos però sense violència; i això és el que va fer més del 99% dels milers de persones que es van desplaçar fins a la Ciutadella. Ara bé, si cal guerra i no n'hi ha, ja la posarem... Calia acabar amb el moviment fos com fos, calia fer creure que els violents eren els que s'oposaven a la violència. Potser hagués servit al segle XX, ara ja no.

Els polítics que fa poca anys es van negar a discutir la ILP que milers de persones havíem presentat sobre els aliments transgènics, diuen que es van sentir amenaçats, insultats i alguns agredits. Cap havia de ser agredit, de la mateixa manera que cap persona ha de ser agredida mai, ni tan sols els qui havien rebut uns dies enrere a la plaça de Catalunya l'odi de Mordor. Ara bé, és clar que als polítics se'ls pot dir a la cara el que són, se'ls pot dir que no ens representen i que la seva violència (aprovar o participar en la xarlotada legitimadora del robatori de serveis públics que aquell dia es va veure allí) ens afecta a tots i no pensem callar. Sempre amb respecte per les persones, cosa que ells no tenen, però amb la contundència que calgui, posant el cos si cal i rebent tans cops de porra com llits d'hospitals els encorbatats estan venent-se a ells mateixos quan es treuen l'americana de conseller i es posen la corbata de corb.

I és que tal com deia V -i jo afegeixo: mentre hi hagi governants i governats-, “el poble no hauria de témer els seus governants, són els governants qui hauria de témer el poble”.

Jordi Martí Font

Aturem el Parlament!!! ...és el Govern qui té por del seu propi poble

Avui, les i els indignats han fet una crida a la desobediència massiva al Parc de la Ciutadella, per tal d'acampar avui a la nit allà i demà aturar l'aprovació de la Llei Òmnibus, una colla de lleis en una sola que bàsicament van destinades a destruir aquest país i fer encara més pobres els pobres i més rics els rics. La proposa un govern de dreta dura, ultraliberal, que darrere de la màscara de la senyera vol ensenyar que estima el país mentre l'està destrossant, no només el país en abstracte sinó el país real, també el país de les persones, de totes i tots.

Per tal d'aturar la protesta, han blindat el Parc de la Ciutadella i per tant han tornat el caràcter militar a la seu del Parlament de Catalunya, un parlament que no és sobirà sinó una simple sucursal de l'Estat espanyol a les quatre províncies. Avui, els hereus de Felip V són els lladres de CiU, amb Artur Mas al capdavant, amb Boi Ruiz saquejant la sanitat de totes, amb la Rigau acabant en rematada la feina d'espoli de l'ensenyament, amb el Mas-Collell treballant per als que sempre ha treballat, les rics, i amb Felip Puig fent l'únic que sap fer, fàstics.

El govern dels millors lladres, insolidaris i dretans. El Govern militar que davant del que hauria de ser el seu poble només sap utilitzar el llenguatge feixista, el llenguatge dels punys i les porres.
Davant la ignomínia dels poderosos, davant el robatori beneït pel,s que manaven i pels que aspiren a manar, ens queda la desobediència i d’això, Arturo, saps que en sabem. No mos fareu creure i menys mentre ens esteu robant. Us hem preparat un 15 de juny que mai no oblidareu, més que res perquè si ens agrediu  respondrem assenyalant-vos el lloc on més mal ens fa, perquè ja no us tenim por, perquè mai us n’hem tingut però ara menys que mai.

Jordi Martí Font

La Comuna de Barcelona i el temps de les cireres

A vegades, els imbècils que manen són tan ignorants que commemoren fets històrics abans d'hora, sense saber-ho. Un fets històrics, d'altra banda, que si haguessin arribat al seu objectiu final haguessin portat, precisament, que ells, imbècils entre els imbècils, defensors del desordre regnant amb distraccions i garrotades, mai no manessin.

És el que avui, 28 de maig del 2011, ha fet el convergent Felip Puig, conseller d'Interior de Catalunya (aquí “Interior” vol dir “Repressió per mantenir els privilegis de qui mana”, maleïda Novaparla!, beneït Orwell). Puig ha enviat els seus Mossos d'Esquadra, sense placa ni humanitat, amb porres i odres de “netejar” la plaça de Catalunya. Enviats a “netejar” (una altra mostra de novaparla que van utilitzar els nazis aplicada avui) la plaça de Catalunya, enviats a dissoldre a cops de porra i pilotes de goma l'acampada que durant dies ha obert espais nous de convivència i de democràcia al cor de Barcelona; i deixeu que per un dia el cor se'n vagi de tomb de la plaça Reial a la de Catalunya, Tahir en deien algunes. NO els calia patir. La Teletrès titularia la notícia “Operació neteja” i tots contents que demà juga el Barça i el Puig és “un patriota de pedra picada...”

Avui, 27 de maig, quan fa 140 anys menys un dia de la derrota dels somnis alliberadors de la Comuna de París. Avui, quan ens preparem per commemorar que les tropes de Thiers conquerien París i anorreaven un dels somnis presents encara avui en el cap de totes les persones que ens volem lliures, podem celebrar que els “terroristes” del Puig no ho han aconseguit. No ens han fet fora. I dic “terroristes” conscientment, perquè és terrorista qui crea terror i avui a la plaça de Catalunya els uniformats sense placa n'han creat i no se n'han estat.

La Comuna s'havia proclamat el 28 de març a l'Ajuntament de París, davant dues-centes mil persones. Les acampades esteses arreu del territori començaven en una manifestació el 15 de maig en demanda de democràcia real, tot i que aquesta manifestació no les portava projectades, amb milers i milers de persones participant-hi. Les acampades, com la Comuna, són i han estat la demostració que no calen representants per decidir, que malgrat els problemes som capaces de viure sense policia (no ho havíeu notat que no hi havia professionals de la porra i el suposat desordre no portava ningú a suïcidar-se de pena?), sense delegació de poder i sense usurers (inversionistes en diuen els amos de les paraules).

Mentre veig com un policia autonòmic rebenta el cos a dues noies que no entenen per què les està pegant m'agradaria entrar en el cap del de la porra però no hi veig possibilitats. Ell treballa per als banquers, ha deixat la seva humanitat per convertir-se en un violent, en un antisistema (perquè tal com diu la pedagogia sistèmica, tot són sistemes, incloses les acampades), en un “terrorista” al servei dels banquers. I em fa por l'home aquest, tanta por com em fan els qui demanen solucions ràpides per a la crisi a les acampades i mai no n'han demanat als economistes que ens hi han portat. Uns economistes del tipus del Sala Martín, que des de les millors facultats públiques i privades continuen ensenyant a una elit d'entre els nostres a ser assassins de persones amb mesures econòmiques que són profundament inhumanes, insolidàries i, és clar, provoquen fam, malalties i, en definitiva, terror en bona part del planeta.

Cent quaranta anys després, Louise Michel és avui aquí entre nosaltres estiguem a la plaça que estiguem. És aquí i continua dient que ella, com nosaltres, s'estimarà sempre el temps de les cireres i els regals que guardem totes al cor. Continua cantant feliç que hi ha mals que duren cent anys però, tal com deia Joan Maragall, mai cap bala de màuser (o cop de porra) podrà matar una paraula, un pensament. Perquè del que es tracta precisament aquí és de parlar, de pensar, i fer-ho amb paraules de veritat allunyades de la novaparla del poder, allunyades del llenguatge putrefacte dels banquers i policies. Tingue clar que ho estem fent i és per això que ens envien els de les porres. Tenen tanta por a la paraula que cada any, quan arriba el temps de les cireres des dels seus despatxos tremolen de por. I és per això que ens cal no callar, perquè el temps de les cireres és aquí i cent quaranta anys després Louise Michel és al carrers i ha vingut per quedar-s'hi...

Jordi Martí Font

Per una democràcia real: desobediència

A l’Estat espanyol el poder sempre ha estat en mans d’incapaços. No vull dir que els capaços siguin millors –de fet, són molt pitjors perquè són més difícils de combatre- però en aquests andurrials ha estat la incapacitat personal, organitzativa i humana s’ha traduït, massa sovint, en més i més poder. I aquest poder, és clar, s’ha exercit despòticament, per i amb incapacitat manifesta. Alguns s’han posat un vernís democràtic, altres de color de rosa però en tocar poder els qui el tocaven estaven ja predisposats a manar “por pelotas”, i amb pilotes... de goma, des del PP fins a ICV.

Per això no ens ha d’estranyar l’advertència de la Junta Electoral Central davant el desafiament que se suposa que suposen les acampades en demanada de democràcia real que han sotragat aquesta part final de la campanya electoral, antidemocràtica com totes les fetes fins ara. Un incís: el poder és antidemocràtic per naturalesa, no per qui el tingui, i gestionar-lo no només cansa sinó que bàsicament absorbeix voluntats, per tant apropar-s’hi des de la llibertat crec que només es pot fer per destruir-lo, ja sigui combatent-lo més encara, o ja sigui intentant dissoldre’l.

En cada una d’aquestes expressions de despotisme no il·lustrat però sí profundament violent és on els moviments socials no subjectes a cap interès partidista s’han mostrat amb les seves millors formes, no només plantant cara al poder sinó també qüestionant-lo i en alguns casos dissolent-lo. I aquí vull parlar de l’enfrontament al cop d’estat al 1936 i la revolució que aquest enfrontament va possibilitar, i del no a la guerra d’ara fa deu anys. En un cas i en l’altre les coses van anar de formes molt diferents. En el primer cas el poder es va dissoldre i en el segon el poder es va rentar la cara i ha acabat treient-se les caretes que es va posar tant al Principat de Catalunya com a tot l’Estat amb les polítiques més de dretes i contra les persones de què eren capaços. I que les retallades de serveis i drets bàsics les facin els qui es diuen d’esquerres o els cop de porra els donin policies demòcrates no fa avançar res més que la ràbia i la indignació.

Davant de les assemblees populars que ara omplen les places de les nostres ciutats cal expressar el nostre més absolut respecte i suport; i davant les provocacions de la Junta Electoral Central cal mostrar el nostre més absolut rebuig, desobeint i demanat a qui mana que deixi de manar i es pregunti d’una vegada per totes quin és el seu paper en aquesta història. Si algun d’aquests organismes de la democràcia burgesa el que vol és democràcia, que es dissolgui i baixi a la plaça. I abans, que dissolgui els que ens volen dissoldre a cops de porra i que no poden pensar perquè només obeeixen ordres. Ara i sempre, toca desobeir.

Jordi Martí Font

Indignades de tot el món, unim-nos i revoltem-nos!

Entre les millors notícies d’aquesta crisi sistèmica que els amos branden com si fos la fi del món i aferrar-nos a les seves propostes de merda l’única salvació, hi ha aquesta reacció que estem veient en directe i en viu en aquests mateixos moments des dels Països Catalans i des de la resta de pobles de l’Estat espanyol. Fer vessar la ràbia ha estat el nostre objectiu i finalment la ràbia ha vessat i, tal com al nord d’Àfrica, ho ha fet per l’esquerra, per la demanda de més drets socials i més llibertats col·lectives. La xenofòbia que els protofeixistes utilitzen per conduir la ràbia dels més afectats per la crisi no ha guiat la gent, i ho hem de celebrar. Avui, a les places de les ciutats del nostre voltant, la lluita és pels principis republicans i de ciutadania. No, no és una revolució llibertària, però sí una revolta per la llibertat, per la igualtat i per la solidaritat. I això, davant del panorama que tenim massa sovint és una bona notícia sense cap mena de dubte.

Aquí no hi ha direcció i tampoc objectius concrets tot i que vagament es parla d’una democràcia de veritat, d’un no domini dels banquers i dels rics. I aquí hi veig jo en bona part la seva força. Una força que no es materialitza en imatges èpiques de lluites perdudes sinó en l’adhesió de les persones que lliurement se sumen a les protestes conscientment, sense imposicions i sense directrius de ningú.

Com molt sovint passa, als organitzats en mil i una organitzacions ens costa entendre com és que ara sí i abans no, però precisament ara sí perquè sí i abans no perquè no. Ep, tampoc siguem il·lusos i no deixem de llegir els “experts” que ens explicaran les seves teories conspiratòries sobre la intencionalitat del PSOE de fer un cop d’efecte davant unes eleccions que sembla que donaran molt més poder arreu de l’Estat al PP... i altres de més entenimentades i igualment respectables. Però el cert és que els moviments socials no són operacions matemàtiques més o menys concretes sinó que obeeixen a molt diverses raons i normalment i per sort cada dia més fugen de la rigidesa de les ideologies on alguns habitem malgrat ens diguem tothora no dogmàtics.

Quina feina tenim els “organitzats”? Doncs donar-ho tot perquè les mobilitzacions reals no siguin aixafades, engolides i menys encara destrossades per qui mana, perquè cada una de les persones que avui hi participa té prou raons per protestar i perquè no podem donar-nos el luxe (bé, podem fer el que vulguem però allò que escric és el que opino jo) de veure passar la revolta davant dels nostres nassos i només olorar-la de lluny. És veritat que potser no es canviarà res, però totes sabem que amb les nostres manifestacions, actes i campanyes tampoc canviem res –o molt poc- i no per això deixem de fer-les. Ser al carrer avui, demà i quan sigui no és només una tria personal de lluita sinó sobretot una adhesió a la col·lectivitat que ha après a ser dissident i ha decidit revoltar-se, ara i aquí, en aquest tros de món on vivim i estimem.

Jordi Martí Font

No em preoCUPa

Vaig el número cinc de la llista de la Candidatura d’Unitat Popular de Tarragona i:

No em preocupa que la gent no ens voti i no sortim representades a l’ajuntament:
Sortim o no, l’endemà estaré una altra vegada tornant a treballar per transformar aquesta societat que considero podrida i corrupta, treballant des d’on ho he fet sempre, i cada dia som més, des del carrer, des dels col·lectius de base, ja siguin de l’esquerra independentista o dels diversos moviments socials i populars dels quals participo. Defenso, i ho he fet sempre, que els canvis radicals no els fan els partits des dels ajuntaments; els fan les persones conscienciades: des del carrer, els instituts, les universitats, les fàbriques, els llocs de treball...

No em preocupa que no tinguem els mitjans econòmics que tenen la resta de partits “oficials”:
Ja que considero del tot aberrant, que en temps de crisi com estem, els partits es gastin quantitats astronòmiques en dissenyar aquestes macrocampanyes a l’americana. Amb autocaravanes, amb camionetes, amb pantalles i cartells gegants, anuncis molt cars a cada cantonada, plagiant cançons...; tot amb diners públics o regals d’entitats privades que em generen molta desconfiança. A més a més, la CUP és una candidatura participativa on entre totes ho fem tot, no necessitem ni volem contractar a tercers perquè ens facin la campanya.

No em preocupa que ens menyspreïn:
Estem acostumades a ser menyspreades, i no per això fer-nos enrere. Als poders fàctics que ens dominen i governen, mai els hi ha interessat que surtin opcions vertaderament revolucionàries, que diguin sense cap mena de por la veritat i que treballin des de la base per canviar aquesta maleïda societat explotadora, amb coherència i disposades a no cedir mai davant de les seves enganyifes i pomes enverinades. I és per aquest motiu, que dia sí, nit també estem al carrer, intentant transmetre el discurs de l’esquerra independentista en tots els àmbits. Contra el seu menyspreu tenim la nostra il·lusió, il·lusió de transformar aquesta societat en una altra on no hi hagi explotació de cap tipus.

No em preocupa que ens acusin de ser una opció més, que ens corromprem o que tard o d’hora cedirem, que som joves...:
No cedirem perquè tenim clar el que estem fent. I això no és presentar-nos únicament a les eleccions i de pas jugar al seu joc de titelles. El que estem fent des de tots els àmbits, és construir un contrapoder popular capaç de transformar “des de fora” (amb l’ajuda, a poder ser, de “des de dins”) aquesta societat. Posem l’ètica revolucionària per davant de qualsevol interès econòmic i treballem assembleàriament  per que tots els nostres principis no es puguin corrompre.

No té res a veure en si una és jove o no, té a veure amb el compromís, la participació de totes, la coherència i la formació. La llista de la CUP, així com la resta de gent que ens dóna suport, està plegada de persones considerades “grans” que mai s’han corromput i que sempre han tingut molt clar que la independència, el socialisme, el internacionalisme, el feminisme i l’ecologisme són imprescindibles per a la supervivència del poble català. I davant d’això no hi ha renúncies possibles. Vam dir “no” a l’Estatut del 2006, vam rebutjar la sentència sobre la immersió lingüística, estàvem el 10 de juliol a Barcelona...; hem rebutjat sempre el projecte d’Europa que ens volen imposar i les seves conseqüències com el Pla Bolonya, la normativa del foc..., hem dit sempre que no a les retallades socials que tant perjudiquen a la ciutadania, hem defensat sempre sense por que hem d’acabar d’una vegada per totes amb l’explotació capitalista...; hem rebutjat tots els atacs que el imperialisme ha comès contra diversos pobles del món, rebutgem la llei de partits...;  hem organitzat conjuntament a molts altres col·lectius diades com les del 8 de març, 17 de maig, 28 de juny o 25 de novembre, així com ens formem per combatre el patriarcat en tots els seus àmbits...; i hem defensat sempre que les arrels no naixen del ciment, que no volem un cementiri nuclear, que no volem pudors de la petroquímica... En definitiva: cap renúncia.

No em preocupa que ens acusin d’antidemocràtics:
Democràcia no és poder votar cada 4 anys a les opcions que més tenen, i per tant que més campanya poden fer. Democràcia és participar, democràcia és decidir, democràcia és poder opinar sense que ningú et censuri, democràcia és autodeterminació. No estem aquí per reproduir els rols i tics de la democràcia burgesa, estem aquí per combatre-la i superar-la. Apostem per assemblees de barri; escoles, instituts i universitats públiques i participatives, pressupostos participatius..., en definitiva democràcia directa i participativa en contraposició a la partitocràcia actual: corrupta, burocratitzada fins al moll de l’os i als interessos dels que més tenen.

I per acabar, perquè de fet, hi ha masses coses que podria dir que no em preocupen (malauradament n’hi ha moltes més que si que em precoupen), voldria dir-ne una més, no em preoCUPa que no us agradi aquest article, perquè sé del cert que a molta gent no li agradarà, perquè a molta gent no li agrada que es digui la veritat (deuen estar bé com estan), perquè ens han educat a que tinguem por als canvis reals, als canvis radicals, però són aquests i només aquests els que ens duran a una vertadera alliberació de l’espècie humana. Emplaço a la ciutadania a no tenir por, a no tenir prejudicis i a venir a col·laborar amb l’esquerra independentista (en tots els seu àmbits) perquè aquesta és l’única manera de que vegeu que no som diables que mengem criatures. Que som persones alegres i combatives, i que tenim clar que no tenim aturador, que lluitàvem ahir, lluitem avui i ho farem demà, perquè fins que no derroquem els pilars del sistema que ens oprimeix, no estarem mai satisfetes.

Santi Fortuny

Programa electoral

El programa electoral està estructurat en 11 eixos.
El podeu descarregar sencer o bé clicant a qualsevol dels fitxers de cada secció.

Programa electoral sencer
Eix 1: Model territorial i energètic
Eix 2: Model urbà
Eix 3: Radicalització de la democràcia
Eix 4: Model econòmic i justícia social
Eix 5: Cohesió social
Eix 6: Cultura
Eix 7: Desenvolupament econòmic
Eix 8: Des dels municipis: autodeterminació i Països Catalans
Eix 9: La lluita animalista
Eix 10: Noves Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (NTIC)
Eix 11: Una ciutat solidària

Les falses raons humanitàries d’”occident”

Tornem a parlar de falsocràcies, d’hipocresies i de falses raons humanitàries del món occidental. Ara toca Líbia, ara, l’enemic i cruel assassí de civils és diu Muammar Al-Gadafi.  L’any 2009, amb la celebració d’una reunió amb el Rei espanyol, successor de Franco, es va firmar un acord entre el govern libi i l’empresa espanyola Indra1. Van pactar renovar la defensa aèria Líbia, no deuria ser tan dolent llavors Gadafi, encara que d’incongruències com aquesta ni han a dojo, però aquí ningú s’estranya.

L’Organització de les Nacions Unides, va decidir divendres passat intervenir militarment en el conflicte que hi ha a Líbia, diuen que era per tal d’evitar més morts civils, però la realitat em fa pensar que era per afavorir un bàndol, el bàndol dels inofensius rebels, que es van aixecar contra la dictadura de Gadafi amb carros de combat, avions i bateries antiaèries (potser ens hauríem de preguntar d’on les havien tret).

Almenys, com en tants d’altres conflictes, un cop més, si és pot acusar d’alguna cosa a la ONU, és de no ser neutral. De tenir un consell de seguretat amb dret de veto per part d’alguns països, i de ser un òrgan titella d’aquests, que dóna legitimitat a accions imperialistes com les que estem vivint a Líbia.

Suposem que realment el dictador Gadafi estava, dia si, nit també; massacrant a la població civil, seria per fins humanitaris la intervenció de l’ONU-OTAN? Segur? Doncs quina concepció més estranya que tenen dels fins humanitaris l’ONU-OTAN.

L’any 1963 en el primer govern del partit Baas a Iraq, és va decidir expulsar a 40.000 kurdes2. Uns anys més tard, entre el 1974 i 1975 son arrasades vàries poblacions kurdes que sumen un total de 45.000 habitants, 10.000 peshmergas (combatents kurdes que s’enfronten a la mort) son afusellades, i les civils mortes ascendeixen a 5.0003. Tot això abans que Saddam Hussein agafés el poder. L’any 1979, un any després que el Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol li donés “el collar de la Orden Isabel la Católica”4, Saddam Hussein puja al poder.  L’arabització del territori kurd i les massacres contra la població civil kurda continuen. El 30 de juny de 1983, l’exèrcit iraquià ocupa els campaments kurds de les regions de Kustapa i Diyana i liquida a 8.000 homes, d’edat compresa entre 12 i 85 anys, que oficialment conten com a desapareguts5. Tot això abans de la guerra química de Halabya. La coneguda “Operació Heroica Anfal” (atacs amb armes químiques; fabricades als EUA, Alemanya, Índia, Singapur i Espanya; contra poblacions senceres kurdes) comença el 16 de març del 1988 i acaba el 6 de setembre del mateix any. Segons el Middle East Watch, l’operació va concloure amb uns 180.000 morts i provoquen la fugida massiva de 60.000 kurdes a Turquia (lloc on també estan perseguides) i de 15.000 a Iran (lloc on també estan perseguides); amb tot això s’exterminen uns 4.000 poblats i tota la vida animal i vegetal de la regió de Behnidan. Segons aquest observatori de l’orient mitjà, la “conquesta del Kurdistan” és un genocidi.

Davant de totes aquestes atrocitats, què fan els justiciers salva-civils d’occident? Decideixen bombardejar Iraq, com ho fan a Líbia? O no? Al contrari, faran la vista grossa? Malauradament, per occident, en aquells temps que corrien, Saddam és un aliat estratègic contra el fonamentalisme xiïta, i per tant si mata civils kurdes, no li importa ningú, mentre segueixi combatent a l’Iran. No hi ha intervenció. És fa la vista grossa. Estem parlant, d’un genocidi cap a la població civil kurda l’any 89 (que ja venia de molt temps enrere i en total moren centenars de milers de persones) i ningú fa res. Un any després, Saddam, s’aventura i conquista Kuwait.  El 2 d’agost de l’any 1990, una operació “aliada” comandada, com no, per Washington, decideix intervenir i acabar amb la invasió iraquiana d’un altre estat, l’operació-intervenció “Tempesta del desert” s’acabarà el 3 de març de 1992.
Es massacren civils kurdes a tort i a dret, intervé occident? No. En canvi quan s’envaeix un petit país del Golf Pèrsic amb un total de 2 milions d’habitants i 17.000m2, resposta d’occident, intervenció militar d’una coalició de 31 països. Hi tindrà alguna cosa a veure el petroli? Recordem que és una de les petromonarquies superproductores de petroli. I els interessos geoestratègics? Son les raons humanitàries el que determinen les accions d’occident?

L’any 1982 Israel envaeix brutalment (amb el permís dels EUA i dels països àrabs moderats)  el Líban (recordem que l’any 76 ho fa Síria) i imposa per la força més brutal el poder del partit sectari i feixista, Falanges Libaneses. Posa al poder els germans Gemayel6. El primer dels germans Gemayel, Bashir, és assassinat tres setmanes després d’accedir al poder, els falangistes (i Israel) acusen a les refugiades palestines. Arran d’aquest assassinat les falanges libaneses decideixen massacrar a les palestines dels camps de refugiats del voltant de Beirut, i comença el que és coneix com la “massacre de Sabra i Xatila”, en aquesta moren més d’un miler de refugiades civils palestines. L’informe elaborat per la jutgessa israeliana Yitzhak Kahan, fet públic la primavera del 83, acusa directament a les tropes israelianes, destinades a pocs passos, d’haver deixat actuar als falangistes, aquest mateix document argumenta que el ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon, té una responsabilitat personal, i es veu obligat a dimitir7. Davant d’aquestes matances de civils què fa occident? Intervé com a Líbia? Bombardeja interessos militars de les falanges i del govern israelià? No. Una altra vegada, es demostra, la sospita que darrere de les intervencions, per fins humanitaris d’occident, només hi ha interessos econòmics, geoestratègics i polítics.

El 12 de juny de l’any 1990 el Front Islàmic de Salvació, partit legal algerià, guanya democràticament les eleccions provincials i municipals. El desembre del 91, torna a guanyar les eleccions, aquest cop amb un resultat més ajustat, per la poca participació que hi ha (un 24,54% del cens). Tot i així, el FIS, decideix governar, l’11 de gener del 92 els militars algerins decideixen fer un cop d’estat i imposar un règim autoritari i militar. El FIS és prohibit i els seus militants perseguits. La repressió militar augmenta considerablement a Algèria. Les forces de seguretat o les seves aliades son les responsables o si més no còmplices (negant-se a intervenir en defensa de la població civil) dels horrors perpetrats per l’estat algerià a les poblacions rurals, entre els anys 1996 i 2000, hi han 76 massacres (46 només l’any 1997), en aquestes hi solen morir centenars de civils8. Una altre vegada ens hem de fer la mateixa pregunta: intervé occident? Bombardeja interessos militars del govern Algerià? Intervé a favor dels rebels o si més no per evitar que és segueixin matant civils? No, no i no. Passa de les civils dels pobles rurals algerians, i no les ajuda. Té masses bones relacions amb la dictadura algeriana que combat l’ islamisme radical sunní al magrib i al seu país concretament.

Com podem veure amb tots aquests exemples de massacres de població civil, occident a passat olímpicament de la població. I no és que només hi hagi hagut aquestes, n’hi ha moltes més: els kurds a Turquia, els txetxens a Rússia, els tàmils a Sri Lanka, els tutsis al 94 a Rwanda, els hutus ara a Rwanda i Congo, els xiïs durant l’època de Saddam,... i també cal remarcar-ho, avui en dia encara hi ha atemptats a Iraq contra la població civil kurda, i atacs contra civils palestines en els camps de refugiades. I cap aliança occidental i salvadora hi intervé per portar la pau a aquestes zones.

No he escrit aquest article, per argumentar que s’ha d’intervenir en tots els països on hi ha massacres civils, o per el contrari, per defensar que no s’ha d’intervenir. Si he escrit aquest article, és perquè penso profundament, que hem de qüestionar tota acció que fa occident per a salvar un país o territori d’orient, del sud, o en vies de desenvolupament. El sistema econòmic que s’està imposant al mon, el neoliberalisme, te com a únic objectiu l’obtenció continua i indefinida de beneficis, perquè això passi només un quants és poden anar enriquint a costa de l’empobriment de la gran majoria. Amb tots aquests exemples que he anat posant, i tants altres que en podríem posar, veuríem com les intervencions d’occident són totalment intencionades, i darrere d’aquestes només hi ha beneficis econòmics i polítics (allò del màxim enriquiment de minoria en detriment de la majoria). Les raons humanitàries d’occident alhora d’actuar, que nosaltres tant ens creiem, son paraules buides de contingut, i son d’un desvergonyiment inversemblant. Les preguntes que hauríem de fer-nos són: com pot ser que estiguem tant manipulades? Com pot ser que ningú o gairebé ningú hagi sortit al carrer a protestar contra la “invasió” Líbia, i en canvi a la guerra d’Iraq sortís moltíssima gent? Si manés el Partit Popular haguéssim reaccionat igual? Que ens mou a fer unes accions i no unes altres? Ha estat imparcial la informació que ens ha arribat de la “revolta” líbia? O per el contrari, tota la informació de Líbia tenia una intencionalitat clara, que era justificar socialment qualsevol intervenció a Líbia.
Hem d’adoptar una actitud crítica davant de les informacions de la premsa burgesa, ja que aquesta sempre té una intencionalitat clara, que és justificar l’ordre establert, és aquesta premsa, la que “crítica” la invasió d’Iraq i en canvi aplaudeix la de Líbia, és la mateixa que critica que Chavez no concedeixi llicències de televisió (a canals que donen suport a cops d’estat contra el govern escollit democràticament) i en canvi no diu res quan TV3 és prohibeix al País Valencià o l’Egunkaria és il·legalitzat a Euskal Herria.

O fem el pas juntes, i ens decidim a ser persones crítiques, que qüestionin l’ordre vigent, i posin en dubte els suposats beneficis globals del sistema establert, i no només que el qüestionin i el critiquin, sinó que a més s’organitzin per canviar-lo o serem trepitjades dia si, nit també, “pels amos del cotarro”, i cada dia serem més i més zombies davant de la realitat que anirà passant per davant nostre, sense que nosaltres no tinguem res a dir, ni a fer. Serem, simplement, unes vulgars zombies espectadores.

Santi Fortuny

1. El País  http://www.elpais.com/articulo/internacional/firma/espanola/negocio/renovar/defensa/aerea/libia/elpepiint/20110321elpepiint_7/Tes
2. Gerard Chaliand, Le Malheur Kurde, París, Seuil, 1992,p,110
3. Samir Al-Khalil, Irak la maquina infernal, París, JC Lattès, 1991, p.52.
4. BOE número 165 de 12/7/1978, página 16576
5. R.Fatah, “Kurdish Genocide: The Sole aim of the game”, www.kurmedia.com/reports.asp
6. Georges Corm, “l’Esclat de l’Orient Mitjà, 1956-2000”, op. cit.,pp. 76-77.
7. Documental de Monika Borgmann, Lokman Slim y Herman Theissen, Massaker, 2004.
8. Mohammed M. Hafez, ¿Porqué musulmanes rebeldes? P 168

A Tarragona pedalem que fa pujada

A la majoria de pobles, ciutats, viles... els grans esdeveniments són conseqüència o resultat de polítiques actives. Les programacions, campanyes, treballs... finalitzen o culminen amb un esdeveniment que dóna sentit a tot aquell treball anterior. A Tarragona no sé si pel seu passat romà, o per l’existència del circ romà, les coses finalitzen amb “pa i circ”, sense res més , buides de continguts.

Ja fa dos anys que la ciutat acull la Vuelta a España i recentment el batlle de la ciutat ha manifestat la intenció que Tarragona aculli una etapa del Tour de França. Més enllà que aquests esdeveniments serveixin per recordar-nos que aquest país està sotmès a la voluntat de l'Estat Francès i de l’ Estat Espanyol, o bé per no recordar-nos que a Tarragona la crisi afecta a més d’onze mil persones i que el diner públic es malbarata amb esdeveniments deslocalitzats, el tema que vull tractar és el de l’ús i la promoció de la bicicleta per part de l’Ajuntament.

Per a l'ens municipal, la bicicleta és quasi un element proscrit i així ho diu per exemple l’article núm. 132.3 de l’Ordenança General de Convivència que considera que “des de l’1 d’abril al 30 de setembre i mentre hi hagi llum solar, la bicicleta és un element pertorbador i que els agents de la guàrdia urbana es troben facultats per desallotjar als ciclistes de la platja”. Per tant desconcerta que es vulguin promocionar esdeveniments esportius quan no es fa res envers aquest mitjà de transport urbà ecològic, silenciós, econòmic i saludable. Des de l' ens municipal sembla que prefereixin que la gent es desplaci a la Platja Llarga amb vehicle privat que en bicicleta. Prefereixen que els aiguamolls naturals de la platja llarga siguin un aparcament.

A Tarragona ja fa temps (tímidament) que es reclama carril bici. Enrere queda la idea d’aquell equip de govern (CIU-PP) que deia “per què fer carrils bici, si Tarragona és ple de pujades” (olé diran alguns). La ciutat ha crescut molt, la Rambla ja no és el melic de la ciutat. De Boscos a Bonavista hi ha vuit quilometres sense gairebé desnivell.

Gràcies a l’or negre, el transport amb vehicles de combustibles fòssils cada dia és més car. A Tarragona, el bitllet senzill d’autobús és un dels més cars de l’Estat. La utilització i la promoció de la bicicleta és el que et permetria fer el desplaçament fins a la destinació desitjada. Però aquest desplaçament només es pot fer de forma segura de la casa Audi a la Casa Damm al polígon del Francolí (val a dir que s’ha de travessar dues vegades la N340) que és on trobem l’únic carril bici de la ciutat.
Si es vol passejar en bici pel parc de la ciutat és necessari (ja que no es poden pujar bicis a l’autobús) portar-la dins el cotxe i desplaçar-te fins l'aparcament del parc.

L’única promoció que ha fet l’Ajuntament d’un temps cap aquí és la col·locació d’algun aparcament de bicicletes. Tot i que, de l’aparcament de la plaça de la Font a l’únic carril bici (el del polígon de Riu Clar) hi ha quatre quilometres. I segons l’article 74 de l’ordenança, l’aparcament de bicicletes a les voreres i passeigs ha de ser en un lloc autoritzat i delimitat, per tant, gairebé impossible.

Fa pocs dies l’alcalde va presentar les noves motos amb aspiradors que xuclen els excrements d’animals (aspiradores, per xuclar la merda que deix la Repsol al mar hauria d’haver presentat!) “una ciutat més neta i menys contaminada” va dir. Tarragona és una ciutat amb un alt índex de contaminació (publicat en l’estudi fet per la plataforma Cel Net i la UPC). Si es vol fer una ciutat menys contaminada s’han de potenciar elements com la bicicleta que és un transport beneficiós per a la mobilitat urbana, per la salut pública i per la qualitat de vida.

És necessària la potenciació de l’ús de la bicicleta amb la creació d’itineraris laborals, desplaçaments segurs als pols de treball com pot ser el polígon riu clar o francolí, itineraris lúdico-esportius com pot ser la senyalització i arranjament de camins de l’anella verda (tota l’anella verda incloent la zona de Mas Forès), itineraris comunitaris i de cohesió social que no excloguin cap barri de la zona cèntrica de la ciutat, itineraris interurbans com pot ser la connexió amb la Pineda, Vila Seca, la Canonja, Altafulla...), campanyes de sensibilització, inclusió de nous aparcaments, derogació d’articles de l’ordenança municipal...

Fomentar l’ús de la bicicleta és un plantejament estratègic que serveix per construir un model de ciutat i per construir un model de mobilitat més sostenible.

Marc Ferré

Sí, sí, "vaja"...

Aquesta setmana hem estat testimonis de l'enèsima manipulació político-mediàtica. Un dirigent espanyol resident a Tarragona s'ha fabricat una campanya a mida, de la qual la tàctica més eficient ha estat la que li ha comportat menys despeses, tot i embutxacar-se dia rere dia milers d'euros d'un sector públic que, quan arriba l'hora, fot a parir. I, malgrat que la diva americana que ha pres com a atractiu representa, en certa part, l'oposat al seu partit, ha comptat amb certa difusió.

Sóc conscient que aquest article col·labora en aquesta campanya de presència que el màrqueting polític aprovaria amb matrícula d'honor (ara les idees i les propostes són equiparables a un simple iPhone). Tanmateix, crec que cal que tots plegats fem una reflexió sobre el que representa això per a la política tarragonina.

Amb uns mitjans públics dirigits sense apel·latius i un sector força important dels privats en mans dels òrgans comunicatius dels partits, els ciutadans ja no sabem què pensar i ja no ens informem (conseqüència de la sobresaturació del mercat). Per això no faré cap crítica destructiva al sentit del vídeo o al color de les ulleres. Si en una assemblea de la CUP això s'hagués plantejat, hauria dit: per què no? Si no ens treuen als mitjans quan fem propostes, per què no provar d'acaparar portades per altres vies? La intenció del sistema parlamentari actual és que per votar-te t'han de conèixer, per bé o per mal, independentment de què proposis. Potser la dignitat i el fet de no creure'm una corporació amb una marca per vendre hauria evitat aquest extrem.

Alhora, però, sorprèn el cinisme de l'autor del vídeo. En un article recent (com sempre, en la seva llengua d'origen, després encara es queixaran dels àrabs o dels xinesos en relació a la seva adaptació a la societat catalana), assegura que el vídeo “me l'ha fet un amic”, que no s'esperava aquest ressò. Prou. Aquesta actitud paternalista remou els budells. Ja has fet la gracieta, tothom en parla, ja no podrem tornar a sentir el hit original (que cal dir que s'assembla sospitosament a un de fa vint anys), i el 22 de maig, et votem o no, ens aturarem a llegir el teu nom a la papereta de la gavina.

Espero, ara, responsabilitat cívica. No política: cívica. Deixem els lemes a una banda i presentem propostes per fer d'aquesta ciutat un lloc millor, que és per això pel que teòricament serveix aquest sistema partidista. O és que potser em vaig equivocar, i tot plegat es tracta de maneres d'escalar en la gran empresa de col·locació que és avui dia l'Ajuntament de Tarragona? 

Article escrit per en Josep Maria, militant de la CUP de Tarragona

Els interessos econòmics, un obstacle permanent per a l'independència

Avui és notícia que en Laporta ha negociat en contra de la voluntat del seu partit entrar a la llista d'ERC a les eleccions municipals de Barcelona.

A aquestes alçades, aquest fet no ens hauria d'estranyar gens. Qualsevol personalitat dels partits polítics actuals no dubtarà en fer prevaldre els seus interessos econòmics particulars si ha de triar entre aquests o l'independentisme.

Això ha estat així des de l'inici del catalanisme contemporani. La fundació de la Lliga de Catalunya de Francesc Cambó l'any 1887 n'és un exemple. Aquests, a Catalunya tenien un discurs, però a Espanya en defensaven un altre per no fer perillar els seus interessos mercantils. Vegeu la definició de botifler.

L'actualitat no és pas gaire diferent. ERC, quan va veure els beneficis econòmics de ser un mer gestor de l'estat espanyol no va dubtar en oblidar-se, a la pràctica, de l'independentisme, i encara més del tema social.

Avui hem viscut un nou episodi d'aquesta manera de fer amb l'anunci fet per en Joan Laporta. Aquest, escudat amb un hipotètic front independentista, no ha dubtat en adherir-se a la llista d'una formació com ERC, que va permetre que el PSC governés amb absoluta tranquil·litat a l'ajuntament a canvi de res.

I és que per en Laporta, ser un patriota significa haver fet un anàlisi de mercat i haver vist, després de la manifestació del juliol del milió i mig de catalans, que el segment de mercat polític independentista estava sense cobrir després de que ERC l'abandonés. Així, liderar aquest sector li permetria arribar a uns càrrecs de gestió que després d'acabar l'etapa del Barça, li podrien seguir donant el que tothom desitja: fama i diners.

I la història es repeteix un altre cop. La solució? Ben senzilla. Organitzem-nos i no permetem que el nostre projecte vagi a l'antull d'un sol personatge. Només així podrem bastir un projecte que creixi sòlid i lliure d'interessos econòmics personalistes i, de pas, aconseguirem no malbaratar la preuada energia que la gent de bona fe hi aporta.

Article escrit per en Guillem, militant de la CUP de Tarragona

Benvinguda al bloc de la CUP de Tarragona

Benvinguda al bloc de la CUP de Tarragona!