Les falses raons humanitàries d’”occident”

Tornem a parlar de falsocràcies, d’hipocresies i de falses raons humanitàries del món occidental. Ara toca Líbia, ara, l’enemic i cruel assassí de civils és diu Muammar Al-Gadafi.  L’any 2009, amb la celebració d’una reunió amb el Rei espanyol, successor de Franco, es va firmar un acord entre el govern libi i l’empresa espanyola Indra1. Van pactar renovar la defensa aèria Líbia, no deuria ser tan dolent llavors Gadafi, encara que d’incongruències com aquesta ni han a dojo, però aquí ningú s’estranya.

L’Organització de les Nacions Unides, va decidir divendres passat intervenir militarment en el conflicte que hi ha a Líbia, diuen que era per tal d’evitar més morts civils, però la realitat em fa pensar que era per afavorir un bàndol, el bàndol dels inofensius rebels, que es van aixecar contra la dictadura de Gadafi amb carros de combat, avions i bateries antiaèries (potser ens hauríem de preguntar d’on les havien tret).

Almenys, com en tants d’altres conflictes, un cop més, si és pot acusar d’alguna cosa a la ONU, és de no ser neutral. De tenir un consell de seguretat amb dret de veto per part d’alguns països, i de ser un òrgan titella d’aquests, que dóna legitimitat a accions imperialistes com les que estem vivint a Líbia.

Suposem que realment el dictador Gadafi estava, dia si, nit també; massacrant a la població civil, seria per fins humanitaris la intervenció de l’ONU-OTAN? Segur? Doncs quina concepció més estranya que tenen dels fins humanitaris l’ONU-OTAN.

L’any 1963 en el primer govern del partit Baas a Iraq, és va decidir expulsar a 40.000 kurdes2. Uns anys més tard, entre el 1974 i 1975 son arrasades vàries poblacions kurdes que sumen un total de 45.000 habitants, 10.000 peshmergas (combatents kurdes que s’enfronten a la mort) son afusellades, i les civils mortes ascendeixen a 5.0003. Tot això abans que Saddam Hussein agafés el poder. L’any 1979, un any després que el Ministeri d’Assumptes Exteriors espanyol li donés “el collar de la Orden Isabel la Católica”4, Saddam Hussein puja al poder.  L’arabització del territori kurd i les massacres contra la població civil kurda continuen. El 30 de juny de 1983, l’exèrcit iraquià ocupa els campaments kurds de les regions de Kustapa i Diyana i liquida a 8.000 homes, d’edat compresa entre 12 i 85 anys, que oficialment conten com a desapareguts5. Tot això abans de la guerra química de Halabya. La coneguda “Operació Heroica Anfal” (atacs amb armes químiques; fabricades als EUA, Alemanya, Índia, Singapur i Espanya; contra poblacions senceres kurdes) comença el 16 de març del 1988 i acaba el 6 de setembre del mateix any. Segons el Middle East Watch, l’operació va concloure amb uns 180.000 morts i provoquen la fugida massiva de 60.000 kurdes a Turquia (lloc on també estan perseguides) i de 15.000 a Iran (lloc on també estan perseguides); amb tot això s’exterminen uns 4.000 poblats i tota la vida animal i vegetal de la regió de Behnidan. Segons aquest observatori de l’orient mitjà, la “conquesta del Kurdistan” és un genocidi.

Davant de totes aquestes atrocitats, què fan els justiciers salva-civils d’occident? Decideixen bombardejar Iraq, com ho fan a Líbia? O no? Al contrari, faran la vista grossa? Malauradament, per occident, en aquells temps que corrien, Saddam és un aliat estratègic contra el fonamentalisme xiïta, i per tant si mata civils kurdes, no li importa ningú, mentre segueixi combatent a l’Iran. No hi ha intervenció. És fa la vista grossa. Estem parlant, d’un genocidi cap a la població civil kurda l’any 89 (que ja venia de molt temps enrere i en total moren centenars de milers de persones) i ningú fa res. Un any després, Saddam, s’aventura i conquista Kuwait.  El 2 d’agost de l’any 1990, una operació “aliada” comandada, com no, per Washington, decideix intervenir i acabar amb la invasió iraquiana d’un altre estat, l’operació-intervenció “Tempesta del desert” s’acabarà el 3 de març de 1992.
Es massacren civils kurdes a tort i a dret, intervé occident? No. En canvi quan s’envaeix un petit país del Golf Pèrsic amb un total de 2 milions d’habitants i 17.000m2, resposta d’occident, intervenció militar d’una coalició de 31 països. Hi tindrà alguna cosa a veure el petroli? Recordem que és una de les petromonarquies superproductores de petroli. I els interessos geoestratègics? Son les raons humanitàries el que determinen les accions d’occident?

L’any 1982 Israel envaeix brutalment (amb el permís dels EUA i dels països àrabs moderats)  el Líban (recordem que l’any 76 ho fa Síria) i imposa per la força més brutal el poder del partit sectari i feixista, Falanges Libaneses. Posa al poder els germans Gemayel6. El primer dels germans Gemayel, Bashir, és assassinat tres setmanes després d’accedir al poder, els falangistes (i Israel) acusen a les refugiades palestines. Arran d’aquest assassinat les falanges libaneses decideixen massacrar a les palestines dels camps de refugiats del voltant de Beirut, i comença el que és coneix com la “massacre de Sabra i Xatila”, en aquesta moren més d’un miler de refugiades civils palestines. L’informe elaborat per la jutgessa israeliana Yitzhak Kahan, fet públic la primavera del 83, acusa directament a les tropes israelianes, destinades a pocs passos, d’haver deixat actuar als falangistes, aquest mateix document argumenta que el ministre de Defensa israelià, Ariel Sharon, té una responsabilitat personal, i es veu obligat a dimitir7. Davant d’aquestes matances de civils què fa occident? Intervé com a Líbia? Bombardeja interessos militars de les falanges i del govern israelià? No. Una altra vegada, es demostra, la sospita que darrere de les intervencions, per fins humanitaris d’occident, només hi ha interessos econòmics, geoestratègics i polítics.

El 12 de juny de l’any 1990 el Front Islàmic de Salvació, partit legal algerià, guanya democràticament les eleccions provincials i municipals. El desembre del 91, torna a guanyar les eleccions, aquest cop amb un resultat més ajustat, per la poca participació que hi ha (un 24,54% del cens). Tot i així, el FIS, decideix governar, l’11 de gener del 92 els militars algerins decideixen fer un cop d’estat i imposar un règim autoritari i militar. El FIS és prohibit i els seus militants perseguits. La repressió militar augmenta considerablement a Algèria. Les forces de seguretat o les seves aliades son les responsables o si més no còmplices (negant-se a intervenir en defensa de la població civil) dels horrors perpetrats per l’estat algerià a les poblacions rurals, entre els anys 1996 i 2000, hi han 76 massacres (46 només l’any 1997), en aquestes hi solen morir centenars de civils8. Una altre vegada ens hem de fer la mateixa pregunta: intervé occident? Bombardeja interessos militars del govern Algerià? Intervé a favor dels rebels o si més no per evitar que és segueixin matant civils? No, no i no. Passa de les civils dels pobles rurals algerians, i no les ajuda. Té masses bones relacions amb la dictadura algeriana que combat l’ islamisme radical sunní al magrib i al seu país concretament.

Com podem veure amb tots aquests exemples de massacres de població civil, occident a passat olímpicament de la població. I no és que només hi hagi hagut aquestes, n’hi ha moltes més: els kurds a Turquia, els txetxens a Rússia, els tàmils a Sri Lanka, els tutsis al 94 a Rwanda, els hutus ara a Rwanda i Congo, els xiïs durant l’època de Saddam,... i també cal remarcar-ho, avui en dia encara hi ha atemptats a Iraq contra la població civil kurda, i atacs contra civils palestines en els camps de refugiades. I cap aliança occidental i salvadora hi intervé per portar la pau a aquestes zones.

No he escrit aquest article, per argumentar que s’ha d’intervenir en tots els països on hi ha massacres civils, o per el contrari, per defensar que no s’ha d’intervenir. Si he escrit aquest article, és perquè penso profundament, que hem de qüestionar tota acció que fa occident per a salvar un país o territori d’orient, del sud, o en vies de desenvolupament. El sistema econòmic que s’està imposant al mon, el neoliberalisme, te com a únic objectiu l’obtenció continua i indefinida de beneficis, perquè això passi només un quants és poden anar enriquint a costa de l’empobriment de la gran majoria. Amb tots aquests exemples que he anat posant, i tants altres que en podríem posar, veuríem com les intervencions d’occident són totalment intencionades, i darrere d’aquestes només hi ha beneficis econòmics i polítics (allò del màxim enriquiment de minoria en detriment de la majoria). Les raons humanitàries d’occident alhora d’actuar, que nosaltres tant ens creiem, son paraules buides de contingut, i son d’un desvergonyiment inversemblant. Les preguntes que hauríem de fer-nos són: com pot ser que estiguem tant manipulades? Com pot ser que ningú o gairebé ningú hagi sortit al carrer a protestar contra la “invasió” Líbia, i en canvi a la guerra d’Iraq sortís moltíssima gent? Si manés el Partit Popular haguéssim reaccionat igual? Que ens mou a fer unes accions i no unes altres? Ha estat imparcial la informació que ens ha arribat de la “revolta” líbia? O per el contrari, tota la informació de Líbia tenia una intencionalitat clara, que era justificar socialment qualsevol intervenció a Líbia.
Hem d’adoptar una actitud crítica davant de les informacions de la premsa burgesa, ja que aquesta sempre té una intencionalitat clara, que és justificar l’ordre establert, és aquesta premsa, la que “crítica” la invasió d’Iraq i en canvi aplaudeix la de Líbia, és la mateixa que critica que Chavez no concedeixi llicències de televisió (a canals que donen suport a cops d’estat contra el govern escollit democràticament) i en canvi no diu res quan TV3 és prohibeix al País Valencià o l’Egunkaria és il·legalitzat a Euskal Herria.

O fem el pas juntes, i ens decidim a ser persones crítiques, que qüestionin l’ordre vigent, i posin en dubte els suposats beneficis globals del sistema establert, i no només que el qüestionin i el critiquin, sinó que a més s’organitzin per canviar-lo o serem trepitjades dia si, nit també, “pels amos del cotarro”, i cada dia serem més i més zombies davant de la realitat que anirà passant per davant nostre, sense que nosaltres no tinguem res a dir, ni a fer. Serem, simplement, unes vulgars zombies espectadores.

Santi Fortuny

1. El País  http://www.elpais.com/articulo/internacional/firma/espanola/negocio/renovar/defensa/aerea/libia/elpepiint/20110321elpepiint_7/Tes
2. Gerard Chaliand, Le Malheur Kurde, París, Seuil, 1992,p,110
3. Samir Al-Khalil, Irak la maquina infernal, París, JC Lattès, 1991, p.52.
4. BOE número 165 de 12/7/1978, página 16576
5. R.Fatah, “Kurdish Genocide: The Sole aim of the game”, www.kurmedia.com/reports.asp
6. Georges Corm, “l’Esclat de l’Orient Mitjà, 1956-2000”, op. cit.,pp. 76-77.
7. Documental de Monika Borgmann, Lokman Slim y Herman Theissen, Massaker, 2004.
8. Mohammed M. Hafez, ¿Porqué musulmanes rebeldes? P 168

A Tarragona pedalem que fa pujada

A la majoria de pobles, ciutats, viles... els grans esdeveniments són conseqüència o resultat de polítiques actives. Les programacions, campanyes, treballs... finalitzen o culminen amb un esdeveniment que dóna sentit a tot aquell treball anterior. A Tarragona no sé si pel seu passat romà, o per l’existència del circ romà, les coses finalitzen amb “pa i circ”, sense res més , buides de continguts.

Ja fa dos anys que la ciutat acull la Vuelta a España i recentment el batlle de la ciutat ha manifestat la intenció que Tarragona aculli una etapa del Tour de França. Més enllà que aquests esdeveniments serveixin per recordar-nos que aquest país està sotmès a la voluntat de l'Estat Francès i de l’ Estat Espanyol, o bé per no recordar-nos que a Tarragona la crisi afecta a més d’onze mil persones i que el diner públic es malbarata amb esdeveniments deslocalitzats, el tema que vull tractar és el de l’ús i la promoció de la bicicleta per part de l’Ajuntament.

Per a l'ens municipal, la bicicleta és quasi un element proscrit i així ho diu per exemple l’article núm. 132.3 de l’Ordenança General de Convivència que considera que “des de l’1 d’abril al 30 de setembre i mentre hi hagi llum solar, la bicicleta és un element pertorbador i que els agents de la guàrdia urbana es troben facultats per desallotjar als ciclistes de la platja”. Per tant desconcerta que es vulguin promocionar esdeveniments esportius quan no es fa res envers aquest mitjà de transport urbà ecològic, silenciós, econòmic i saludable. Des de l' ens municipal sembla que prefereixin que la gent es desplaci a la Platja Llarga amb vehicle privat que en bicicleta. Prefereixen que els aiguamolls naturals de la platja llarga siguin un aparcament.

A Tarragona ja fa temps (tímidament) que es reclama carril bici. Enrere queda la idea d’aquell equip de govern (CIU-PP) que deia “per què fer carrils bici, si Tarragona és ple de pujades” (olé diran alguns). La ciutat ha crescut molt, la Rambla ja no és el melic de la ciutat. De Boscos a Bonavista hi ha vuit quilometres sense gairebé desnivell.

Gràcies a l’or negre, el transport amb vehicles de combustibles fòssils cada dia és més car. A Tarragona, el bitllet senzill d’autobús és un dels més cars de l’Estat. La utilització i la promoció de la bicicleta és el que et permetria fer el desplaçament fins a la destinació desitjada. Però aquest desplaçament només es pot fer de forma segura de la casa Audi a la Casa Damm al polígon del Francolí (val a dir que s’ha de travessar dues vegades la N340) que és on trobem l’únic carril bici de la ciutat.
Si es vol passejar en bici pel parc de la ciutat és necessari (ja que no es poden pujar bicis a l’autobús) portar-la dins el cotxe i desplaçar-te fins l'aparcament del parc.

L’única promoció que ha fet l’Ajuntament d’un temps cap aquí és la col·locació d’algun aparcament de bicicletes. Tot i que, de l’aparcament de la plaça de la Font a l’únic carril bici (el del polígon de Riu Clar) hi ha quatre quilometres. I segons l’article 74 de l’ordenança, l’aparcament de bicicletes a les voreres i passeigs ha de ser en un lloc autoritzat i delimitat, per tant, gairebé impossible.

Fa pocs dies l’alcalde va presentar les noves motos amb aspiradors que xuclen els excrements d’animals (aspiradores, per xuclar la merda que deix la Repsol al mar hauria d’haver presentat!) “una ciutat més neta i menys contaminada” va dir. Tarragona és una ciutat amb un alt índex de contaminació (publicat en l’estudi fet per la plataforma Cel Net i la UPC). Si es vol fer una ciutat menys contaminada s’han de potenciar elements com la bicicleta que és un transport beneficiós per a la mobilitat urbana, per la salut pública i per la qualitat de vida.

És necessària la potenciació de l’ús de la bicicleta amb la creació d’itineraris laborals, desplaçaments segurs als pols de treball com pot ser el polígon riu clar o francolí, itineraris lúdico-esportius com pot ser la senyalització i arranjament de camins de l’anella verda (tota l’anella verda incloent la zona de Mas Forès), itineraris comunitaris i de cohesió social que no excloguin cap barri de la zona cèntrica de la ciutat, itineraris interurbans com pot ser la connexió amb la Pineda, Vila Seca, la Canonja, Altafulla...), campanyes de sensibilització, inclusió de nous aparcaments, derogació d’articles de l’ordenança municipal...

Fomentar l’ús de la bicicleta és un plantejament estratègic que serveix per construir un model de ciutat i per construir un model de mobilitat més sostenible.

Marc Ferré

Sí, sí, "vaja"...

Aquesta setmana hem estat testimonis de l'enèsima manipulació político-mediàtica. Un dirigent espanyol resident a Tarragona s'ha fabricat una campanya a mida, de la qual la tàctica més eficient ha estat la que li ha comportat menys despeses, tot i embutxacar-se dia rere dia milers d'euros d'un sector públic que, quan arriba l'hora, fot a parir. I, malgrat que la diva americana que ha pres com a atractiu representa, en certa part, l'oposat al seu partit, ha comptat amb certa difusió.

Sóc conscient que aquest article col·labora en aquesta campanya de presència que el màrqueting polític aprovaria amb matrícula d'honor (ara les idees i les propostes són equiparables a un simple iPhone). Tanmateix, crec que cal que tots plegats fem una reflexió sobre el que representa això per a la política tarragonina.

Amb uns mitjans públics dirigits sense apel·latius i un sector força important dels privats en mans dels òrgans comunicatius dels partits, els ciutadans ja no sabem què pensar i ja no ens informem (conseqüència de la sobresaturació del mercat). Per això no faré cap crítica destructiva al sentit del vídeo o al color de les ulleres. Si en una assemblea de la CUP això s'hagués plantejat, hauria dit: per què no? Si no ens treuen als mitjans quan fem propostes, per què no provar d'acaparar portades per altres vies? La intenció del sistema parlamentari actual és que per votar-te t'han de conèixer, per bé o per mal, independentment de què proposis. Potser la dignitat i el fet de no creure'm una corporació amb una marca per vendre hauria evitat aquest extrem.

Alhora, però, sorprèn el cinisme de l'autor del vídeo. En un article recent (com sempre, en la seva llengua d'origen, després encara es queixaran dels àrabs o dels xinesos en relació a la seva adaptació a la societat catalana), assegura que el vídeo “me l'ha fet un amic”, que no s'esperava aquest ressò. Prou. Aquesta actitud paternalista remou els budells. Ja has fet la gracieta, tothom en parla, ja no podrem tornar a sentir el hit original (que cal dir que s'assembla sospitosament a un de fa vint anys), i el 22 de maig, et votem o no, ens aturarem a llegir el teu nom a la papereta de la gavina.

Espero, ara, responsabilitat cívica. No política: cívica. Deixem els lemes a una banda i presentem propostes per fer d'aquesta ciutat un lloc millor, que és per això pel que teòricament serveix aquest sistema partidista. O és que potser em vaig equivocar, i tot plegat es tracta de maneres d'escalar en la gran empresa de col·locació que és avui dia l'Ajuntament de Tarragona? 

Article escrit per en Josep Maria, militant de la CUP de Tarragona

Els interessos econòmics, un obstacle permanent per a l'independència

Avui és notícia que en Laporta ha negociat en contra de la voluntat del seu partit entrar a la llista d'ERC a les eleccions municipals de Barcelona.

A aquestes alçades, aquest fet no ens hauria d'estranyar gens. Qualsevol personalitat dels partits polítics actuals no dubtarà en fer prevaldre els seus interessos econòmics particulars si ha de triar entre aquests o l'independentisme.

Això ha estat així des de l'inici del catalanisme contemporani. La fundació de la Lliga de Catalunya de Francesc Cambó l'any 1887 n'és un exemple. Aquests, a Catalunya tenien un discurs, però a Espanya en defensaven un altre per no fer perillar els seus interessos mercantils. Vegeu la definició de botifler.

L'actualitat no és pas gaire diferent. ERC, quan va veure els beneficis econòmics de ser un mer gestor de l'estat espanyol no va dubtar en oblidar-se, a la pràctica, de l'independentisme, i encara més del tema social.

Avui hem viscut un nou episodi d'aquesta manera de fer amb l'anunci fet per en Joan Laporta. Aquest, escudat amb un hipotètic front independentista, no ha dubtat en adherir-se a la llista d'una formació com ERC, que va permetre que el PSC governés amb absoluta tranquil·litat a l'ajuntament a canvi de res.

I és que per en Laporta, ser un patriota significa haver fet un anàlisi de mercat i haver vist, després de la manifestació del juliol del milió i mig de catalans, que el segment de mercat polític independentista estava sense cobrir després de que ERC l'abandonés. Així, liderar aquest sector li permetria arribar a uns càrrecs de gestió que després d'acabar l'etapa del Barça, li podrien seguir donant el que tothom desitja: fama i diners.

I la història es repeteix un altre cop. La solució? Ben senzilla. Organitzem-nos i no permetem que el nostre projecte vagi a l'antull d'un sol personatge. Només així podrem bastir un projecte que creixi sòlid i lliure d'interessos econòmics personalistes i, de pas, aconseguirem no malbaratar la preuada energia que la gent de bona fe hi aporta.

Article escrit per en Guillem, militant de la CUP de Tarragona